“Barça Societat Anònima”. El que per la majoria de culers és un oxímoron, pel periodista i columnista Joaquín Luna és un titular digne de ser publicat a l’edició de La Vanguardia del 20 de gener. I no per donar un missatge irònic, hiperbòlic o reflexiu, sinó per començar a normalitzar una hipòtesi que molts equipararíem a la desaparició del Futbol Club Barcelona.
El privilegi de votar el president i la junta directiva, d’impulsar (de manera reeixida) un vot de censura, de tombar una proposta d’escut absurda i sense ànima a l’assemblea de compromissaris… i l’orgull de dir que aquest club l’hem forjat entre tots, de generació en generació, sense importar l’estatus econòmic i social, a partir d’una quota comuna i igual per a tots. Són tants i tants privilegis els que es vol carregar aquest presumpte admirador de Rifé, Torres, Gallego i Eladio que no podem fer una altra cosa que posar-nos les mans al cap. I plantejar-nos dubtes sobre la intencionalitat real.
Haver deixat d’oferir els títols a la Verge de la Mercè i tenir un patrocinador a la samarreta són detalls sense importància comparats amb el daltabaix emocional i d’arrelament que suposaria perdre l’actual model de propietat del Barça. Perquè, al contrari del que diu el Sr. Luna, el “més que un club” deixaria de tenir sentit. Fins i tot la condició de “club” en l’aspecte més estricte de la paraula. També posa els colors dels segons i tercers equipaments i el suposat desconeixement general d’una figura universal com Manuel Vázquez Montalbán com a exemples del trajecte inevitable cap a la desnaturalització del club. Segur que no té en compte que entitats com Seguiment FCB ens rebel·lem contra aquests fets, i que ens hem deixat la pell, i ens la seguirem deixant, en la lluita contra la frivolitat i el futbol modern. Encara més contra l’aberració que proposa com a única fórmula per seguir guanyant.
Segons Luna, continuar sent un club ens aboca a tenir els mateixos èxits que Osasuna i Athletic Club, vist que (ara sí amb bon criteri), a Catalunya mai no acceptaríem el model “autoritari” que encarna Florentino Pérez. Segurament deu haver oblidat amb qui i de quina manera es van obtenir els èxits de fa només una dècada, contra clubs anglesos que des de llavors tan sols una temporada (la 2018-2019) van poder traslladar als terrenys de joc europeus la superioritat que els hi feia presumir el múscul financer dels Abramóvitx, Glazer o Bin Zayed. I, tanmateix, el més greu és que ens acusa als socis de només aportar el 8% dels ingressos, obviant descarnadament que el que ha portat el Barça a l’excel·lència actual són nostres les aportacions fidels i periòdiques durant més de 120 anys d’història. Si aquest periodista i els que pensen com ell sumen el que van aportar els nostres besavis, avis i pares, i fa el canvi a la capacitat adquisitiva del moment, potser s’enduen una sorpresa.
Cap dels tres candidats a la presidència del Barça, ni tampoc cap dels sis precandidats eliminats durant el procés de recollida de signatures, s’han plantejat la conversió a Societat Anònima Esportiva ni com a mal menor. I és més, si no hi ha res estrany, els Srs. Laporta, Font i Freixa signaran un document amb aquesta associació comprometent-se a fer tot el possible per evitar-ho, per molt preocupant que pugui ser la situació financera. El Sr. Luna diu que no es refia de cap dels tres programes econòmics i apunta que el club el que necessita són gestors “tecnòcrates” que no responguin a interessos ocults. Potser en això té raó, però si pensa en casos com el del Màlaga, el Milan o l’actual València, s’adonaria que aquests socis que tant detesta som, en realitat els millors fiscalitzadors. Els accionistes minoritaris, en canvi, estan abandonats a la seva sort.
Perquè el Sr. Luna ha plantejat aquest tema en plena campanya electoral i pocs dies abans de conèixer la devastadora memòria 2019-2020? Ell (per inconsciència) o les persones que li hagin encarregat l’article sabran. Mentrestant, aquí ens trobaran dempeus defensant un model que és únic. Perquè la nostra singularitat és la millor garantia per diferenciar-nos dels nostres competidors. Tot el demés és una subhasta que, per sort, en el món de l’esport, tampoc no és garantia de títols o de triomfs.
Aquí hi podeu trobar l’article sencer:
